Make your own free website on Tripod.com


Proposta de notació estàndard
per a l'acordió diatònic
(pÓgina 1 de 3)

Carles Belda, Josep Maria Mayol, Cati Plana, Daniel Violant



Presentació: per què cal una notació estàndard?

D'ençà que va arribar a Catalunya al segle XIX, l'acordió diatònic es va difondre ràpidament en el terreny de la nostra música popular, sent utilitzat sobretot per interpretar repertori ballable. Amb el pas del temps i per factors lligats a l'evolució dels gustos i tendències musicals, l'espai de l'acordió diatònic va anar sent ocupat progressivament per altres instruments de la mateixa família -com l'acordió cromàtic- o per formacions orquestrals. En contrast amb l'auge que havia tingut anteriorment, l'instrument quedà relegat a una situació d'oblit gairebé complet. Només alguns intèrprets aïllats -i no només d'àmbit rural- l'han continuat utilitzant fins als nostres dies.

Però durant l'última vintena d'anys, el treball de diverses persones i entitats ha contribuït a revifar l'interès col·lectiu per l'acordió diatònic, sigui donant a conèixer aquells acordionistes que encara seguien en actiu -com va fer l'Associació Arsèguel i els acordionistes del Pirineu, amb Artur Blasco al capdavant- o bé impulsant el seu aprenentatge -camp en què fou pioner Francesc Marimon-. Va ser igualment important la tasca dels intèrprets que, havent adoptat l'acordió diatònic com a instrument propi, van fer que es tornés a escoltar habitualment en diversos àmbits relacionats amb la música tradicional i popular.

D'aleshores ençà, aquest procés de recuperació no s'ha aturat. L'acordió diatònic és cada cop més present a la música del nostre país, fins i tot en situacions que van més enllà de l'àmbit de la tradicional i popular. Respecte a l'aprenentatge de l'instrument, són ja diversos els llocs en què se n'imparteixen classes -en alguns d'ells amb suport institucional-. A més, si podem considerar la quantitat d'intèrprets com a símptoma de vitalitat, no hi ha dubte que l'acordió diatònic es troba en una situació molt millor que la que tenia fa només unes dècades.

Tot i així, cal reconèixer que encara existeixen alguns buits importants que cal omplir si volem que l'acordió diatònic arribi a assolir la "normalitat" que tenen altres instruments musicals. Un exemple sobradament conegut pels acordionistes és el fet que les partitures destinades a l'instrument -tant les escrites a Catalunya com les de fora- no utilitzen un sistema de notació musical unificat. Al contrari, cada acordionista fa servir el procediment d'escriptura que li sembla millor, sigui creant-lo del no-res, sigui utilitzant elements que ha extret de diversos llocs. El resultat és la situació actual, en què conviuen diverses grafies musicals que oscil·len entre la notació en pentagrama i la tabulatura.

Aquesta diversitat de notacions no constitueix una dificultat insuperable, ja que qualsevol acordionista amb una mica d'experiència pot arribar a interpretar partitures escrites en qualsevol dels sistemes. Però també és cert que això li comportarà, en una o altra mesura, un temps i un esforç que es podrien estalviar si existís una notació comuna a tots els acordionistes. És evident que això facilitaria la feina en la majoria de situacions relacionades amb l'activitat musical. Qui aprèn a tocar, per exemple, no hauria de malgastar temps desxifrant tipus d'escriptura que no coneix. I els acordionistes que ja dominen l'instrument podrien sentir-se molt més còmodes en totes les tasques de l'ofici -buscar repertori, arranjar-lo, estudiar-lo, tocar-lo bé, improvisar, llegir a vista, intercanviar partitures, transcriure enregistraments, compondre peces noves, ensenyar a tocar... Com que tot això ja és prou dificultós en si, seria convenient buscar la manera de no complicar-ho encara més amb qüestions de grafia -que al capdavall no és més que una eina, un mitjà-. Sembla evident, per tant, que resultaria bo disposar d'un sistema estàndard de notació per a les partitures adreçades a l'acordió diatònic.

Com a usuaris de l'instrument en diversos àmbits, nosaltres també hem ensopegat amb aquest problema. Va ser per això que se'ns va acudir la idea d'elaborar una proposta de notació unificada que pogués ser adoptada com a estàndard i utilitzada per qualsevol acordionista que ho desitgés. En primer lloc vam pensar quines condicions hauria de tenir un sistema de notació per al nostre instrument. Després vam provar de trobar uns procediments d'escriptura que complissin aquestes condicions, basant-nos en els sistemes ja existents o bé inventant-ne de nous si no trobàvem cap solució convincent.

El resultat d'aquesta feina ha estat la proposta que ara us presentem, encara provisional i amb caràcter de document de treball. La notació que s'hi explica, prou clara i completa al nostre veure, pot ser adoptada sense massa esforç per tothom qui estigui acostumat a llegir partitures per a acordió. Però justament per la possibilitat que pugui arribar a ser considerada com a notació estàndard -i per tant d'ús generalitzat- volem demanar a tots els qui en un futur la pugueu fer servir, acordionistes i altres persones interessades en l'instrument, la vostra opinió sobre la grafia que proposem. Per això us preguem que ens feu arribar els vostres comentaris, crítiques i suggeriments fins al dia 30 d'abril de 1998 a qualsevol de les següents adreces:

Cati Plana Cerdà
c/. Sicília 408, 2n. 1a
08025 Barcelona
Daniel Violant Holz
c/. St. Antoni M. Claret 181, SAt 2a.
08041 Barcelona
Josep Maria Mayol i Puentes
olga@conexis.es
(assumpte: "Notació")

Un cop rebudes i valorades totes les aportacions, elaborarem una proposta definitiva a la qual intentarem donar la màxima difusió.

Abans d'acabar, cal dir que adoptar una notació una mica diferent -o potser molt- de la que cadascú utilitza representa per a tothom un canvi d'hàbits de lectura i escriptura. De fet, nosaltres mateixos ens hi hem trobat quan hem començat a utilitzar la notació estàndard per posar-la a prova, deixant de banda la que cadascú feia servir. Però passat el temps necessari per acostumar-nos-hi, i veient com comença a solucionar-nos problemes, creiem que provar de canviar-hi val realment la pena. L'esforç que això pugui costar a cadascú quedarà compensat pels avantatges que comportarà per a tothom. Alhora, haurem avançat un pas més cap a la normalitat de l'acordió diatònic dins del nostre panorama musical.

Us agraïm la vostra atenció, i esperem amb el màxim interès les aportacions que vulgueu fer.

Carles Belda, Josep Maria Mayol, Cati Plana, Daniel Violant.

Barcelona/Sabadell, 12 de març de 1998