VEXIL'ÒC

pr. [betsi'lO]
lo jornal occitan de vexilologia 
ABRIU DE 1998 - NUMERÒ 4
Visitaires : ???
 

Lo drapèl de Vexil'Òc 
per Joan-Francés Blanc 

 

Ensenhador

Una paja archivada sul siti
Occitans... 
Index Corrièr

Editorial

Sèm aürós de presentar las fruchas d'un trabalh dins un esperit de frairetat (de germanor) amb los vexilològues catalans Jaume e Roser Ollé : un article complet sus la Val d'Aran vos es porgit a l'encòp en catalan, e en occitan. En mai d'acò, auretz a l'encòp la version aranesa, facha per Jusep Loís Sans Socasau e la version gascona "estandard" deu voste servitor.

L'autra pichona novetat es la naissença de Jean-Baptiste Blanc. Dessenhèri la bandièra pel meu pichon. Anatz la veire a http://members.xoom.com/tistou/bandiera.html


Especial Val d'Aran

VERSION CATALANA (Tanben disponible sus lo bulletin electronic de vexilologia de Catalonha) VERSION OCCITANA (GASCON) per Joan-Francés Blanc VERSION ARANESA per Jusep Loís Sans Socasau (Tanben disponible sus lo bulletin electronic de vexilologia de Catalonha)

VAL D'ARAN: AL COR D'OCCITÀNIA, OCCITÀNIA AL COR.

per Jaume Ollé i Casals i Roser Ollé i Cerdàn.

La Val d'Aran és una comarca administrativament asignada a Catalunya, pero part de l'Occitània, on es parla una variant del l'occità anomenada aranès. La capital es la vila de Vielha (Viella). La vall del Garona s'enfondra allí d'Est a Oest essent dominada pel muntanyà Aran (alt i mitjà) que acaba rebutjant-la cap al Nord on la Vall s'obre per un trau a l'Occitània pròpia i a l'Atlantic. La configuració muntanyosa de la Vall fa que quedi tancada tan a Catalunya com a Occitània i això a afavorit el manteniment de la llengua i cultura occitana. A la Val d'Aran neix el riu Ruda que al ajuntarse amb el Nare a Vielha pren el nom de Garona (encara que es diu que el veritable Garona neix com a riu Joéu als Ulls d'Eth Joéu.)

VAL D'ARAN : AU CÒR D'OCCITANIA, OCCITANIA AU CÒR.

per Jaume Ollé i Casals e Roser Ollé i Cerdàn.

La Val d'Aran qu'ei ua comarca administrativament restacada a Catalonha, mes partida de l'Occitania, ont se parla ua varianta de l'occitan nomenada aranés. Lo capdulh que n'ei la vila de Vielha (Viella). La vath de Garona que s'en.honsa d'Èst en Oèst en tot estar dominada per l'Aran de capsús (aut e mejan) qui acaba en rebutar Garona cap tau Nòrd ont la Vath s'obreish per un trauc dens la montanha de cap tà Occitania pròpria e a l'Ocean Atlantic. La configuracion montanhosa de la Vath que la hè barrada tant de cap a Catalonha com de cap a Occitania. Acò que favoriscó lo mantien de la lenga e de la cultura occitana. En la Val d'Aran que neish lo riu Ruda qui en se jónher au riu Nare a Vielha pren lo nom de Garona (encara que se diu que la Garona vertadèra e neish com riu Joèu aus Oelhs d'Eth Joèu). 

VAL D'ARAN : EN CÒR D'OCCITANIA, OCCITANIA EN CÒR.

per Jaume Ollé i Casals e Roser Ollé i Cerdàn.

Era Val d'Aran ei ua comarca administratiuament assignada a Catalonha, e ua part de l'Occitània, a on se parle ua varianta del l'occitan nomentada aranés. Eth caplòc ei era vila de Vielha. Era Val deth Garona se en.honse aquiu d'Est a Oèst en tot èster dominada peth muntanhenc Aran (naut i meijan) qu'acabe refusant-la tath nòrd a on era val se dauris per un trauc ara Occitània pròpria e tar Atlantic. Era configuracion muntanhosa dera val he que demore embarrada tant a Catalonha coma tà Occitània e açò a afavorit eth manteniment dera lengua e era cultura occitana. Ena Val d'Aran nèish eth riu Ruda qu'en amassà-se damb eth Nare en Vielha pren eth nòm de Garona (encara que se ditz qu'eth vertader Garona nèish enes Uelhs deth Joèu.)
A l'alta edat mitjana una emigració des de França va completar el poblament aranès. Es de llavors que són alguns noms germànics en els llogarets de les contrades araneses: Montcorbau, Escunhau, Betren, Betlan, Begós i Bausén.  En l'Edat Mejana hauta ua migracion dempuish Bisa que completè lo poblament aranés. Qu'ei dempuish aqueth temps que vilatges e vilatjòts aranés an noms germanics : Montcorbau, Escunhau, Betren, Betlan, Begós e Bausén.  Ena edat mieja ua imigracion des de França completèc el poblament aranès. Ei d'alavetz que bèri nòms son germànics es poblets des contrades araneses: Montcorbau, Escunhau, Betren, Betlan, Begós e Bausén. 
La despoblació creixent va aturarse a partir del segle XVIII per caure després de nou, en una tendència que encara continua. Això va obligar a la concentració dels municipis a l'Alt Aran (van crear-se dos grans municipis el 1967 i 1970: el de Salardu format per cinc llogarets, i el de Vielha, format per sis) però es mantingueren els set municipis tradicionals del Baix Aran. (Arres, Bausen, Les Bordes, Bossot, Canejan, Lés i Vilamós). La despopulacion de contunh que s'estanquè a partir deu segle XVIII puish que tornè començar. Aquera tendéncia que contunha encoèra. Acò que forcè a la concentracion de las municipalitats en l'Aran Haut (duas comunas grands se creèn en 1967 e 1970 : la de Salardu formada de cinc vilatges, e la de Vielha, formada de sheis) mes se mantengon las set comunas tradicionaus de l'Aran Baish. (Arres, Bausen, Es Bòrdes, Bossòst, Canejan, Les e Vilamòs).  Eth despoblament creishent s'arturèc a compdar deth segle XVIII entà quèir tot seguit de nau en ua tendéncia qu'encara contunhe. Açò obliguèc ara concentracion des municipis en Naut Aran (se creéren dus grani municipis en 1967 e 1970: eth de Salardú compausat per cinc "llogarets" e eth de Vielha format per sies), mès se mentengueren es sèt municipis tradicionaus en Baish Aran (Arres, Bausen, Es Bòrdes, Bossòst, Canejan, Les e Vilamòs). 
La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior als Romans era mixta: celta i bascona. Polibi esmenta els airenosi. La romanització va esser profunda i va ser llavors quan s'introduí el conreu de la vinya, pero no varen esborrar-se les característiques araneses. La ciutat principal s'anomenaba Vetula, avui Vielha, i va ser un pagi del Convent Juridic de Lugdumun (Lio). Una vía romana anava des de l'actual Tolosa de Llenguadoc a Esterri d'Aneu, a l'Urgell. Va formar part despres de la Novempopulania, i va caure després en mans de les poblacions germàniques fins a consolidar-se el domini visigot a tota la regió. Els musulmans van estar algun cop a la Vall en les seves expedicions de pillatje o represàlia, pero mai hi va haver ocupació permanent.  La toponimia aranesa que sembla provar que la populacion anteriora aus Romans èra barrejada : celta e vascona. Polibi que mentav los airenosi (1). La romanisacion qu'estó pregona. Qu'ei en aqueth temps que s'introduguè la cultura de la vinha, mes las particularitats aranesas ne s'escafèn pas. La ciutat màger que s'aperava Vetula, oei Vielha, e la vath qu'èra un pagus de la juridiccion de Lugdumun (Sant Bertrand de Comenges). Ua via romana qu'anava de l'actuau Tolosa a Esterri d'Aneu, en l'Urgel. Puish qu'estó part de la Novempopulania, e que tombè en las mans deus germans dinc a la consolidacion deu reiaume Visigòt dins tota la region (1). Los musulmans qu'eston bèth còp en la Vath en las soas expedicions de pilhatge o de represalhas, mes ne i agó pas d'ocupacion permanenta.  Era toponímia aranesa semble justificar qu'era poblacion anteriora as Romans ère mixta: cèlta e bascòna. Polibi nomente es airenosi. (1) Era romanisacion siguec prohonda e siguec alavetz quan s'introdusic eth cultiu dera vinha, totun non s'efacèren pas es caracteristiques araneses. Era ciutat principal ére Vetula, eth Vielha d'aué, e siguec un pagi deth Convent juridic de Lugdunum (Lio). Ua via romana anaue des dera actuau Tolosa de Languadòc a Esterri d'Anèu, e ar Urgelh. Formèc part dempús dera Novempopulania, e dempús queiguec en mas des problacions germaniques enquia colsolidà-se eth domèni visigòt en tota era regio (1). Es musulmans estèren bèth viatge ena Val enes sues expedicions de pilhatge e represàlia, totun jamès i auec ua aucupacion permanenta. 
Sotmesa als francs va quedar integrada al Comtat de Comenge, però des de el segle X pertany sovint al comtat de Pallars. Les disputes territorials feudals afavoriren el manteniment d'una independencia reial encara que no jurídica.  Sometuda aus francs qu'estó integrada au Comtat de Comenge, mes a partir deu s. X qu'apartiengó sovent au comtat de Pallars. Las disputas territoriaus feudaus que favorisèn lo mantien d'ua independéncia reau medish si no juridica.  Sosmetuda as francs demorèc integrada ath comdat de Comenge, mès a compdar deth segle X apartien soent ath comdat de Palhars. Es disputes territoriaus feudaus afavoriren eth manteniment d'ua independéncia reiau encara que non juridica. 
El 1036 Gerberga de Foix va aportar la Vall com a dot al seu marit Ramir I d'Aragó, pero els comtes de Comenge van intentar moltes vegades fer prevaldre els seus drets, pero els aranesos si van oposar i els soldats del comte van esser rebutjats. 
Cap el 1174 les autoritats de la Vall es posaren sota la protecció d'Alfons I de Catalunya i d'Aragó: el tractat de Sant Andreu de Barravés establí l'amparança catalana a canvi d'un forratje o tribut de blat. Però el rei, amb motiu de les seves actuacions polítiques, en va fer donació a Centul III de Bigorra a canvi del vasallatje d'aquest i dels seus succesors tant per la Vall com per el mateix comtat de Bigorra. 
La neta de Centul III, Peronella, va casar-se amb Gasto VI del Bearn el 1192, i Alfons I els va fer donació del comtat de Bigorra però es va reservar el domini útil de la Vall. 
El nou rei de Catalunya i Aragó, Pere I, cedí la Vall el 1201 al comte Bernat de Comenge, a canvi (com avia estat abans per Bigorra) del vasallatje de Bernat tan per la Vall com per mateix comtat de Comenge. Els aranesos no acceptaren amb resignació el domini de Bernat i el combatiren amb les armes. 
La desfeta de les forçes catalano-occitanes enfront dels imperialistes funamentalistes francesos a Muret, el 1213, posa fi a l'alliança catalano-occitana. La Vall d'Aran quedà en mans de la corona catalana i Jaume I pretendí infeudar-la a Guillem d'Entença el 1220, però els aranesos van manifestar la seva oposició. Llavors Jaume I accepta la decisió aranesa i prometé que la Vall mai mes tornaría a separar-se de la corona Catalana. La fidelitat dels aranesos desde llavors va esser constant.
El 1295 la "croada" imperialista francesa contra Catalunya va esser desfeta, però els francesos van ocupar la Vall anexionant-la a la senescalia de Tolosa de Llenguadoc i abolint les institucions pròpies de la Vall), i varen calguer negociacions força dures per obtenir-ne la restitució. 
El 1298 l'acord d'Argelers tranferí la soberanía de la Vall a un sobirà neutral, el rei Jaume II de Mallorca (que comprenía tanmateix el Roselló). Durant uns anys els governadors mallorquins (Aranu de Sant Marçal del 1298 al 1307, Pere Bernat d'Asnava del 1307 al 1310 i Pere de Castell del 1310 al 1313) restabliren les institucions araneses. 
El 1313 un arbitratje va retornar la Vall al rey Jaume II de Catalunya, qui va confirmar els Usatges i Constitucions dels seus habitants reunits en el privilegi de la Querimònia, novament confirmat per el rei Alfons III el 1328 i respectat també per Pere III, després d'acceptar l'oposició aranesa a la venda del territori al comte Hug de Pallars el 1385. 
No massa després el rei Joan II va concedir als arenesos diverses excempcions i drets i el 1389 las Corts de Montsó declaren la Vall part del territori del Principat de Catalunya (ntegració confirmada després per la Generalitat durant l'interregne esdevingut a la mort del rei Marti el 1410), lo qual posa fi de fet a l'independencia de la Vall que fins llavors nomes estava vinculada a Catalunya per la comunitat de sobirà. 
El 1390 els francesos encapçalats per Lluis d'Anjou, tornaren a atacar la Vall però foren rebutjats. El 1396 l'invasió del comte de Foix fou també rebutjada, i després la del rei de França Carles VI el 1410, que aprofità la mort del rei català. 
El 1470 aprofitant la guerra civil a Catalunya, els francesos tornaren de nou a la Vall, i foren de nou rebutjats. Pero la manca de guarnició permanent afavorí la presa del poder a la Vall pels cabdills Cabdet Ramonet i Maixicot que la dominaren fins que foren desfets el 1477. El rei Ferran II en va aconseguir la pacificació completa el 1491. 
En 1036 Gerberga de Foish qu'aportè la Vath coma verquèra au son òme Ramir I d'Aragon. Los comtes de Comenge que sagèn mei d'un còp de har prevàler sos drets, mes los aranés que s'i opausèn e los soldats deu comte qu'eston caçats. 
De cap a 1174 las autoritats de la Vath que's meton devath la proteccion d'Alfons I de Catalonha e d'Aragon. Lo tractat de Sant Andreu de Barravés qu'establigó la dominacion catalana en escambi d'un forratge o tribut de blat. Mes lo rei, motivat per sas accions politicas, que'n hesó donacion a Centul III de Bigòrra en cambi de la vassalitat d'aquèth e de sos successors tant per la Vath com per Bigòrra. 
L'arrèr-hilha de Centul III, Petronilha, que's maridè dab Gaston VI de Bearn en 1192. Alfons I que lor donè lo comtat de Bigòrra mes que's reservè la dominacion de la Vath. 
Lo rei navèth de Catalonha e Aragon, Pèir I, que cedè la Vath en 1201 au comte Bernat de Comenge, en cambi de la vassalitat d'aquèth e de sos successors tant per la Vath com per Comenge (atau com èra tà Bigòrra). Los aranés n'acceptèn pas dab resignacion la dominacion de Bernat e lo combatèn dab las armas. 
La des.hèita de las fòrças catalano-occitanas fàcia aus imperialistas fondamentalistas francés a Murèth, en 1213, que hó la fin de l'aligança catalano-occitana. La Vath d'Aran que demorè en las mans de la corona catalana e Jaume I que pretendè la dar en feu a Guilhem d'Entença en 1220, mes los aranés que manifestèn la soa opausicion. Lavètz Jaume I qu'acceptè la decision aranesa e prometó que la Vath jamei ne seré separada de la corona Catalana. La fidelitat deus aranés dempuish aqueth temps qu'estó constanta. 
En 1295 la crosada imperialista francesa contra Catalonha estó des.hèita mes los francés ocupèn la Vath, e l'annexèn a la senescalia de Tolosa en bèth abolir las institucions pròprias de la Vath. Que caló negociacions de las mauaisidas entà n'obténer la restauracion. 
En 1298 l'acòrd d'Argelèrs que transferè la sobiranitat sus la Vath a un sobiran neutre, lo rei Jaume II de Malhòrca (qui reinava tanben sus Rosselhon). Quauques annadas los gobernadors malhorquins (Arnau de Sant Marçal de 1298 a 1307, Pere Bernat d'Asnava de 1307 a 1310 e Pere de Castel de 1310 a 1313) que restabligon las institucions aranesas. 
En 1313 un arbitratge que tornè la Vath au rei Jaume II de Catalonha, qui confirmè los Usatges e Constitucions deus sons estatjants acampats en lo privilègi de la Querimònia, naument confirmat preu rei Alfons III en 1328 e respectat tanben per Pèir III, après qu'agi acceptat l'oposicion aranesa a la venda deu territòri au comte Uc de Palhars en 1385. 
Pas goaire de temps après lo rei Joan II concedè aus aranés divèrsas excempcions e drets e en 1389 las Corts de Montson que declarèn la Vath part deu territòri deu Principat de Catalonha (integracion confirmada après per la Generalitat deu temps de l'enterrègne susvengut a la mort deu rei Martin en 1410), çò qui met fin de hèit a l'independéncia de la Vath qui dinc alhors n'èra ligada a Catalonha que per la comunautat de sobiran. 
En 1390 los francés comandats per Loís d'Anjo que tornèn a atacar la Vath mes qu'eston rebutats. En 1396 l'invasion deu comte de Foish que hó tanben rebutada, tant com la deu rei de França Carles VI qui en 1410 volèva profitar de la mort deu rei catalan. 
En 1470, en tot profitar de la guèrra civiu catalana, los francés que tornèn a la Vath e eston un aute còp rebutats. Mes la manca de garnison permanenta en la Vath que permetó aus capdulhs Cabdet Ramonet e Maixicot de préner lo poder e de dominar la vath dinc a la soa des.hèita en 1477. Lo rei Ferrand II qu'obtiengó la pacificacion totau en 1491. 
En 1036 Gerberga de Foish aportèc era Val coma dòt ath sòn òme Ramir I d'Aragon, totun es comdes de Comenge sagèren fòrça viatges de hèr a valer es sòns drets, mès es aranesi se i oposèren e es soldats deth comde sigueren refusats. 

En 1174 es autoritats dera Val se meteren jos era proteccion d'Alfons I de Catalonha e d'Aragon: eth tractat de Sant Andrèu de Barrabés establic era emparança catalana a cambi deth pagament d'un galin reiau o tribut de blat. Mès eth rei, damb motiu des sues actuacions politiques, ne hec donacio a Centull III de Bigòrra a cambi de vasalhatge d'aguest e des sòns successors, tant tara Val coma tath madeish comdat de Bigòrra. 
Era arrehilla de Centull III, Peronella, se maridèc damb Gaston VI deth Bearn en 1192, e Alfons I les balhèc eth comdat de Bigòrra mès se sauvèc eth domèni util dera Val. 
Eth nau rei de Catalonha e Aragon, Pere I, cedic era Val en 1201 ath comte Bernat de Comenge, a cambi (com auie estat abantes tà Bigòrra) deth vasalhatge de Bernat, tant tara Val com tath madeish comdat de Comenge. Es aranesi non acceptèren damb resignacion eth domèni de Bernat e lo combatiren damb es armes. 
Era des.hèta des fòrces catalanooccitanes en front des imperialistes fondamentalistes francesi en Murèth, en 1213, metec fin ara aliança catalanooccitana. Era Val d'Aran demorèc en mans dera corona catalana e Jaume I pretenec infeudá-la tàa Guillen d'Entença en 1220, mès es aranesi mostrèren era sua oposicion. Alavets Jaume I acceptec era decision aranesa e prometec qu'era Val jamès tornarie a serà-se dera corona catalana. Era fidelitat des aranesi des d'alavetz siguec constanta.

En 1295 era crotzada imperialista francesa contra Catalonha siguec des.hèta, totun es francesi aucupèren era Val en tot anexionà-la ara senescalia de Tolosa de Lenguadòc e en tot abolir es intitucions pròpies dera Val, e caleren negociacions fòrça dures entara sua restitucion.
En 1298 er acòrd d'Argelers transferic era soberania dera Val a un soberan neutrau, eth rei Jaume II de Malhòrca (que comprenie tanben eth Rossellon). Pendent uns ans es governadors malhorquins (Arnau de St. Marçal de 1298 a 1307, Pere Bernat d'Asnava, de 1307 ath 1310, e Pere de Castell, de 1310 a 1313) restabliren es institucions araneses. 
En 1313 un arbitratge retornèc era Val ath rei Jaume II de Catalonha, qui confirmèc es Usatges e Constitucions des sòns abitants amassadi en Privilètge dera Querimònia, confirmat de nau peth rei Alfons III en 1328, e repectat tanben per Pere III dempús d'acceptar era oposicion aranesa ara venta deth territòri ath comde Hug de Palhars en 1385.
Non guaire mès tard eth rei Joan II concedic as aranesi diuèrses excepmcions e drets e en 1389 es Corts de Montsó declarèren era Val part deth territòri deth Principat de catalonha (integracion confirmada dempús pera Generalitat pendent er interregne esdevengut ena mòrt deth Rei Martin en 1410), çò que metec fin de hèt ara independéncia dera Val qu'enquia alavetz sonque ère vinculada a Catalonha pera comunautat de sobirà.
En 1390 es francesi manats per Louís d'Anjou tornèren a atacar era Val mès sigueren refusats. En 1396 era invasion deth comde de Foix siguec tanben refusada, e dempús era deth rei de França Carles VI en 1410, eth quau aprofitèc era mòrt deth rei catalan. 
Totun eran mancança de guarnicion permanenta afavoric era presa de poder ena Val des capdulhs Cabdet, Ramonet e Maixicot que la dominèren enquia que sigueren vençuts en 1477. Eth rei Ferran II d'artenhec era pacificacion complèta en 1491.

El 1579 el hugonots penetraren a la Vall però foren rebutjats pels aranesos ajudats per forçes enviades pel rei Felip II de Castella.
A la guerra dels Segadors, en la qual la Generalitat de Catalunya va nomenar un nou rei (el francés LLuis XIII, I de Catalunya) oposat al rei de Castella, els aranesos rebutjaren obediència al sobirà francès i va esser necessària la presència de tropes catalanes. El 1651 els castellans ocuparen la Vall pero les llibertats araneses foren respectades.
La Pau dels Pirineus el 1659 permeté a França dominar una part de Catalunya (domini que encara dura) pero la Vall d'Aran es mantinguè en la seva situació jurídica d'abans de la guerra. 
El segle XVIII quan esclata la guerra de Succesio, en la qual Catalunya pren part al costat del rei-arxiduc Carles III, els aranesos foren també partidaris del mateix; pero els francesos van aconseguir colocar com a rei a Felip V i la Vall va esser conqueirda pel francés Arpayon esent sotmes a feixucs tributs. Gaspar, baró de Lès va esser nomenat governador (la família senyorial dels Lès era tradicionalment francofila, i l´encapçalaren algunes revoltes en favor de França; el pare de Gaspar va esser executat per la seva actitud a favor de França en la guerra de Succesió). El nou governador es va caractritzar pel seu despotisme.
En 1579 los uganauds que penetrèn en la Vath mes eston rebutats preus aranés aidats per fòrças enviadas preu rei Felip II de Castilha.
Au temps de la guèrra deus Segadors, en la quoau la Generalitat de Catalonha e nomè un rei navèth (lo francés Loís XIII, I de Catalonha) opausat au rei de Castilha, los aranés que refusèn d'obeïr au sobiran francés e la preséncia de tropas catalanas qu'estó necessària. En 1651 los castilhans qu'ocupèn la Vath mes las libertats aranesas qu'eston respectadas. 
La Patz deus Pirinèus en 1659 que permetó a França de dominar ua part de Catalonha (dominacion qui dura encoèra) mes la Vath d'Aran que's mantiengó en la soa situacion juridica d'avants la guèrra.
Au segle XVIII quoand esclatè la guèrra de succession ont Catalonha e prengó lo partit deu rei archiduc Carles III, los aranés qu'eston dab lo mateish. Mes los francés que s'escadon a instalar com rei au Felip V e la Vath qu'estó conquistada peu francés Arpajon e somesa a de tributs pesucs. Gaspard, baron de Les qu'estó nomat gobernador (los senhors de Les qu'èran tradicionaument francofils e qu'avèvan miat revòutas en favor de França ; lo pair de Gaspard qu'èra estat executat pr'amor de la soa accion en favor de França deu temps de la guèrra de Succession). Lo gobernador nau qu'es caracterisè preu son despotisme. 
En 1579 es ugonòts arribèren tara Val mès sigueren refusadi pes aranesi ajudats pes fòrces enviades peth rei Felip II de Castelha. 
Ena guèrra des Segdors, ena qué era Generalitat de Catalonha nomentèc un nau rei (eth francés Louís XIII, I de Catalonha) opausat ath rei de Castelha, es aranesi non acceptèren eth soberan francés e siguec de besonh era preséncia des tròpes catalanes. En 1651 es castelhans aucupèren era Val mès es libertats araneses sigueren respectades. 
Era patz des Pirinèus en 1659 permetec a França dominar ua part de Catalonha (domèni qu'encara dure) mès era Val d'Aran se mantenguex ena sua situacion juridica d'abanstes dera guèrra. 
En segle XVIII quan esclatèc era guèrra de Succession, ena quau Catalonha pren part ath costat deth rei-archiduc Carles III, es aranesi sigueren tanben partidaris deth madeish; titun es francesi artenheren plaçar coma rei a Felip V e era Val siguec conquerida peth francés Arpajon en tot èster sosmetuda a hòrti tributs. Gaspar, baron de Les, siguec nomentat governador (era familha senhoriau de Les ère tradicionaument francofila e sigueren ath cap de quauques revòutes a favor de França; eth pair de Gaspar siguec excecutat pr'amor dera sua actitud a favor de França ena guèrra de Succession). Et nau governador se caracterisèc peth sòn despotisme. 
El 1715 la Vall quedà exclosa del decret de Nova planta que posà fi a l'independència del regnes de la corona catalana (el Principat, Aragó, Valencia i Mallorca). Felip V confirma els drets dels aranesos pero el 1717 Gaspar torna a esser nomenat governador. 
El 1719 els francesos ocuparen la Vall i exerciren una represió ferotge (més encara que la de Gaspar) sota el comandament del francés Champier, que a la fí va esser destituit al esser coneguts els seus excesos. El tractat de Madrid retorna la Vall a Espanya i Felip V restablí les llibertats dels aranesos i el dret de lliure comerç amb França, i a més el 1735 els concedí l'excempció de l'impost de paper segellat (privilegi que encara es manté). 
En 1715 la Vath qu'estó exclosa deu decret de Nova planta qui metó fin a l'independéncia deus reiaumes de la corona catalana (lo Principat, Aragon, Valença e Malhòrca). Felip V que confirmè los drets deus aranés mes en 1717 Gaspar qu'estó tornar nomat gobernador. 
En 1719 los francés qu'ocupèn la Vath e qu'exercèn ua repression encoèra mei hòrta que la de Gaspard, devath lo comandament deu francés Champier, qui fin finau estó destituït pr'amor los sons excès. Lo tractat de Madrid que tornè la Vath a Espanha e Felip V que restabligó las libertats deus aranés e lo dret de comèrci liure dab França. En 1735 lor concedigó l'excempcion de la talha de papèr sagelat (privilègi qui encoèra dura). 
En 1715 era Val demorèc excluida deth decret de Nau Planta que metec fin ara independéncia des reines dera Corona Catalana (eth Principat, Aragon, Valencia e Malhòrca). Felip V confirmèc es drets des aranesi mès en 1717 Gaspar tornèc a èster nomenat governador. 
En 1719 es francesi aucupèren era Val e exerciren ua repression forena (mès encara que Gaspar) jos eth comandament deth frances Champier, que finaument siguec destituït en conseishé-se es sòns excèssi. Eth tractat de Madrid retornèc era Val a Espanha e Felip V restablic es libertats des aranesi e eth dret detl liure comèrç damb França, e tah dlà, en 1735 les concedic era exempcion der impòst deth papèr segerat (Privilètge qu'encara se manten). 
Eclesiasticament la Vall depenía del bisbe de Comenge pero el 1770 el Sant Pare Climent XIV accedí a que pasés a la jurisdicció del Bisbat d'Urgell, traspàs que fou efectiu desde el 1804.  Eclesiasticament la Vath que dependèva de l'avèsque de Comenge mes en 1770 lo papa Clement XIV qu'acceptè lo passatge devath la juridiccion de l'avescat d'Urgelh, passatge qui estó efectiu en 1804.  Eclesiasticament era Val d'Aran depenie deth Bisne de Comenges mès en 1770 eth Sant Pare Climent XIV accedic a que passèsse tara jurisdiccion deth Bisbat d'Urgelh, traspàs que siguec efectiu en 1804. 
El 1794 fou ocupada pels francesos durant la Guerra Gran, i retornada després (1796) a canvi d'avantatges a l'illa de Santo Domingo. Conquerida Catalunya per Napoleó durant la Guerra del Francès (1810), la Vall fou ocupada per les tropes franceses establertes al Principat. El 1812 fou incorporada al departament francès de l'Alt Garona i totes les llibertats van esser abolides. 
Derrotats els francesos (1814) l'ocupació encara va continuar en l'esperança de conservar-la, fins que el 1815 Ferran VII en va ordenar la conquesta i la incorporació al Corregiment de Talarn, cosa que no va esser acceptada pels aranesos de bon grat. 
En 1794 la Vath qu'estó ocupada peus francés pendent la guèrra grande tornada après (1796) en escambi d'avantatges a l'iscla de Sant Domenge. Arrond la conquista de Catalonha per Napoleon (1810) la Vath qu'estó ocupada per soldats francés basats en lo Principat. En 1812 qu'estó incorporada en lo departament francés de Garona Hauta. Totas las libertats qu'eston abolidas. 
Arrond de la des.hèita francesa (1814), los francés qu'i demorèn en tot esperar la conservar. En 1815 lo rei Ferran VII que n'ordonè la conquista e l'annexion au Corregiment de Talarn, çò qui n'estó pas acceptat de bon grat. 
En 1794 siguec aucupada pes francesi pendent era Gran Guèrra e retornada dempús (1796) a cambi d'auantatges ena isla de Santo Domingo. Conquerida Catalonha per Napoleon pendent era Guèrra deth Francés (1810), era Val siguec aucupada pes tròpes franceses establides en Principat. En 1812 siguec incorporada ath departament francés deth Naut Garona e totes es llibertats sigueren abolides. Derrotadi es francesi (1814) era aucupacion encara contunhèc damb era esperança de conservà-la enquia qu'en 1815 Ferran VII n'ordenèc eth conqueriment e era incorporacion ath corregiment der Talarn, causa que non siguec acceptada de bon grad pes aranesi. 
El 1820 la constitució liberal inclou la Vall a la provincia de Lleida, aumentant el descontentament i posant els aranesos als braços del absolutiste Carles. El 1822 es proclama la Regència d'Urgell en nom del rei Carles, i encara que vençuda la regència, la Vall es mantinguè carlina fins el 1823 amb la caiguda del règim liberal. El 1835 torna a estar en mans del pretendent carlí Carles, pero els liberals la recobraren als pocs mesos, encara que va tornar a caure en les mans dels carlins diverses vegades fins el 1840. 
Després d'anys de tranquilitat, el 1944, amb la derrota de Hitler a França, els exilats catalans i espanyols, dirigits sobretot pel partit socialista unificat de Catalunya i el Partit Comunista d'Espanya dominaren la regió ràpidament. Franco envià l'exèrcit, pero fins el 1948 en que es va obrir un túnel que permetía mantenir les comunicacions a l'hivern, no es va poder foragitar als resistents antifranquistes. 
En 1820 la constitucion liberau qu'annexè la Vath a la provinça de Lhèida, çò qui aumentè lo descontentament e metó los aranés en los braç de l'absolutista Carles. En 1822 que's proclamè la Regéncia d'Urgelh au nom deu rei Carles. A maugrat estosse vençuda, la Vath que demorè carlista dinc a 1823 e la casuda deu regime liberau. En 1835 que tornè en las mans deu pretendent carlista Carles, mes los liberaus que la recuperèn en goaire de mes. Qu'estó tornar en mans deus carlistas mei d'un còp dinc a 1840. 
Après annadas de tranquilitat, en 1944, dab la des.hèita de Hitler en França, los exilats catalans e espanhòus, dirigits preu partit socialista unificat de Catalonha e lo Partit Comunista d'Espanha que dominèn rapidament la region. Franco qu'enviè l'armada, mes dinc a 1948, quoand se dobriscó lo pertús que permetèva de manténer las comunicacions l'ivèrn, ne podó pas bàter aus resistents antifranquistas. 
En 1820 era constitucion liberau includís era Val ena província de Lhèida, en tot crèisher eth descontet e en tot méter as aranesi en braci der absolutiste Carlos. En 1822 se proclame era regència d'Urgelh en nòm deth rei Carlos, e encara que vençuda era regéncia, era Val se mantenguec carlina enquia 1823 damb era queiguda deth regim liberau. En 1835 torne a èster en mas deth pretendent carlin Carlos, totun es liberaus la recupèren as pògui mesi, maugrat que tornéc a quèir en mans des carlins diuèrsi còps enquia 1840. 
Dempús d'ans de tranquilitat, en 1944, damb era derròta de Hitler en França, es exilats catalans e espanhòus, dirigits sustot peth Partit Socialista Unificat de Catalonha e eth Partit Comunista d'Espanha dominèren era region ben lèu. Franco manèc er exercit mès enquiar an 1948, en qué se dauric un tunèu que permetec mantíer es conunicacion en iuèrn, non se podec expulsar as resistents antifranquistes. 
El 1979 l'Estatut d'autonomía de Catalunya recollí les singularitats de la Vall reconeixent les peculiaritats historiques i administratives i restablí les seves institucions, el Conselh generau d'Aran i els síndics, restabliment efectiu el 1991. 
El 1983 l'aranès va esser oficilitzat segons les normes ortogràfiques elaborades per l'Institut d'estudis Occitans. Ja des del 1982 l'aranès va començar a impartir-se a totes les escoles de la Vall i el 1994 el Conselh Generau aprovà el reglament per l'us oficial de l'aranès. 
En 1979 l'Estatut d'autonomia de Catalonha que mentavó las singularitats de la Vath en reconéisher las particularitats istoricas e administrativas e querestabligó sas institucions, lo Conselh generau d'Aran e los sindics, restabliment efectiu en 1991. 
En 1983 lo President de la generalitat que signava lo decret qui adoptava las nòrmas ortograficas de l'aranés. Qu'èran nòrmas adoptadas per una comission d'experts catalans, occitan, e aranés qui seguívan los principis de la grafia tradicionau establits per  l'Institut d'Estudis Occitans. A partir de 1982 l'aranés que comencè a estar ensenhat en totas las escòlas de la Vath e en 1994 lo Conselh Generau qu'aprovè lo règlament per l'usatge oficiau de l'aranés. 
En 1979 er Estatut d'Autonomia de Catalonha remassèc es singularitats dera Val en tot reconéisher es peculiaritats istoriques e administratiues e restablic es sues institucions, eth Conselh Generau e eth Síndic, restabliment efectiu en 1991. 
En 1983 eth President dera Generalitat signèc eth Decret qu'adoptaue nòrmes ortografiques tar aranés. Eren ues Nòrmes elaborades per ua comission d'expèrts catalans, occitans e aranesi que seguien es plantejaments dera grafia tradicionau qu'establie er Institut d'Estudis Occitans, Des de 1982 er aranés comencèc a impartí-se en totes es escòles dera Val, e en 1994 eth Conselh Generau aprovéc eth reglament der usatge oficiau der aranés. 
L'administració tradicional de la Vall era a tres nivells: els Vesins, asambleia general dels caps de familia; els cònsols formats pels representants de cada vila; i el Conselh generau dera Val d'Aran, format per representants nomenats pels cònsols. El rei estava representat pel batlle, més tard governador, que recaptaba els tributs. L'administracion tradicionau de la Vall qu'èra a tres nivèus : los Vesins, amassada generau deus caps de familha ; los cònsols formats peus representants de cada vila ; e lo Conselh generau dera Val d'Aran, format per representants nomats peus cònsols. Lo rei qu'èra representat per lo baile, mei tard governador, qui recaptaba los tributs.  Era administracion tradicionau dera Val ère a tres nivèus: es vesins, assamblèa generau des caps de familha; es cònsols, formats pes representants de cada vila; e eth Conselh Generau d'Aran, format per representants nomenats pes cònsols. Eth rei ère representat peth baile, mès tard governador, eth quau recaptaue es tributs.
Vexil·lològicament no es coneixen banderes propies de la Vall. Els colors tradicionals de la corona catalana varen esser utilitzats al menys fins al 1715. Després sería el color blanc dels Borbons francesos.

Del 1794 al 1796 la primera bandera moderna oneijà a la Val d'Aran: la bandera francesa. 

Vexilologicament no se coneishen banèras propas de la Vath. Las colors tradicionaus de la corona catalana eston utilisadas au mensh dinc a 1715. Après seré la color blanca deus Barbons francés.

De 1794 a 1796 la purmèra banèra moderna a ondejar en la Vath d'Aran qu'estó la banèra francesa.

Vexillologicament no se coneishen drapèus pròpis dera Val. Es colors tradicionaus dera corona talana sigueren utilisats aumenhs enquia 1715. Dempúes serie eth color blanc des Borbons francesi. 

De 1794 a 1796 eth prumèr drapèu modèrn ondegèc ena Val d'Aran: eth drapèu francés. 

 
No esta clar quina bandera s'utilitza des el 1796 fins als 1810. ¿Pot esser el pabelló espanyol usat desde el 1785 i que desde el 1793 incorporà l'escut?

Bandera. Segle XIX. 

N'ei pas clar quina banèra s'utilisè de 1796 a 1810. Lhèu lo pabalhon espanhòu utilisat dempuish 1785 e qui dempuish 1793 contien l'escut ? 

Drapèl : s. XIX 

No ei clar quin drapèu s'utilise des de 1796 enquia 1810. Dilhèu eth pavellon espanhòu usat des de 1785 e ath qu'en 1793 s'incorpoòre er escut? 

Drapeu. Segle XIX. 

 
El 1812 la Vall es incorporada a França, com part d'un departament i sense cap dret o privilegi. La bandera francesa torna a esser obligatòria. En 1812 la Vath qu'ei incorporada a França, com part deu departament de Garona Hauta e shens cap dret ni privilègi. La banèra francesa que torna estar obligatòria.  En 1812 era Val ei incorporada a França, coma part d'un departament e sense cap de dret o privilètge. Eth drapèu francés tornèc a èster obligatòri. 
 
El 1815 es recuperada per Espanya i seguirà l'història vexil·lològica d'aquest Estat fins el 1944. En aquest any i fins el 1948 va existir una mena de República independent, pero be es veritat que la bandera que oneijava era la de la Republica Espanyola (ja utilitzada del 1931 al 1939 junt amb la senyera catalana) així com les dels partits polítics antifranquistes sobre tots els comunistes. En 1815 qu'ei recuperada per Espanha e que seguirà l'istòria vexilologica d'aqueth Estat dinc a 1944. En aquest an e dinc a 1948 existigó ua mena de Republica independenta, mes ei vrai que la banèra qui ondejava èra la de la Republica Espanhòu (ja utilisada de 1931 a 1939 damb la senyera catalana) e tanben las deus partits politics antifranquistas subertot los comunistas.  En 1815 ei recuperada per Espanha e contunharà era istòria vexillologica d'aguest Estat enquia 1944. En aquest an e enquia 1948 existic ua sòrta de Republica independenta, totun ei vertat qu'eth drapèu qu'ondejaue ère eth dera Republica espanhòla (ja utilisada de 1931 a 1939 amassa damb era senhèra catalana) atau coma es des partits politics antifranquistes, sustot es comunistes. 
 
Tornà a seguir les directrius del Estat espanyol fins que el 1975 la mort del dictador espanyol obre el camí a la recuperació de les llibertats. Durant uns anys surgeixen ben poques propostes per una bandera nacional aranesa.

La primera esmentada recull uns colors que reflecteixen el país: el blau clar pels cels semble blaus; el blanc per les neus (fins a deu mesos a l'any estàn nevades les muntanyes de la Vall); i el verd per els prats on pasturen els ramats, que sempre varen esser la principal riquesa econòmica del país fins que el turisme ho va deixar en segón plà. Segons diuen, aquests colors estàn basats en un vell diseny. El cert es que ni els meus amics aranesos consultats ni jo mateix hem aconseguit veure mai un exemplar en tela d'aquesta bandera.

Tornè seguir las direccions de l'Estat espanhòu dinc a 1975, quoand la mort deu dictator espanhòu obriscó lo camin de cap tà la recuperacion de las libertats. D'annadas non i agó goaire proposicions per ua banèra nacionau aranesa. 

La purmèra mentavuda qu'a las colors qui son un rebat deu país : lo blau clar deu cèu tostemps blau ; lo blanc de la nèu (sovent las montanhas que son caperadas de nèu 10 mes dens l'annada) ; lo vèrd deus prats ont pèishen los ramats, qui eston tostemps la mei grand riquessa economica deu país dinc a l'arribada deu torisme com ressorça principau. Que dísen qu'aqueras colors e son vielhas, mes nat deus mens amics aranés consultats ni jo medish ne vedom pas jamei aquera banèra en tela. 

Tornèc a seguir es directritz der Estat espanhòu enquia qu'en 1975 era mòrt deth dictador Franco dauris eth camin ara recuperacion des libertats. Pendent uns ans i a ben pógues prepauses entà un drapèu nacionau aranés. 

Eth prumer nomentat remasse uns colors que reflectissen eth país: blu clar per cèus tostemp bus; eth blanc pera nhèu (enquia 10 mèsi ar an es montanhes son nheuades ena Val); et eth verd pes prats a on pèishen es ramats, es quaus tostemp sigueren era principau riquesa economica deth país enquia qu'eth torisme les deishèc en segon plan. Segontes diden, aguesti colors son basats en un vielh dessenh. Era vertat ei que, no en mèns amics aranesi consultadi ne jo madeish, non auem artenhut a ver jamès un exemplar en ròba d'aguest drapèu*. 

 
Variant amb escut (vista fa uns mesos en un adhesiu a un vehicle amb matricula de Tarragona): Varianta dab escut (vista i a quauques mes en un adesiu sus un veïcule imatriculat a Tarragona) : Varianta damb escut (vista hè uns mesi en un pegasolet d'un veïcul damb matricula de Tarragona) :
 
Bandera desplegada a un concert musical (ca. 1992)**: Banèra desplegada a un concèrt musicau (ca. 1992)** : Drapèu desplegat en un concèrt musicau (ca. 1992)** :
 
Bandera suposadament utilitzada en una reunió del Conselh Generau d'Aran cap a 1991: Banèra probablament utilisada en ua reunion deu Conselh Generau d'Aran de cap a 1991 : Drapèu supausadament utilisat en ua amassada deth Conselh Generau d'Aran en 1991*** 
 
Bandera proposada per Coalició Aranesa-Convergència i Unió(1993)****: Banèra proposada per Coalicion Aranesa-Convergència i Unió (1993)**** : Drapèu prepausat pera coalició aranesa Convergéncia i Union (1993)**** :
 
El 2 de gener de 1998 el president del govern espanyol va visitar la Val d'Aran. A la recepció es va veure una senyera que es la que definitiavment ha adoptat el Conselh Generau. Va poder esser vista perfectament a les imatges de televisió. Aquesta senyera posa l'escut de la Val d'Aran (on estan les quatre barres catalanes) al cor de la bandera vermella d'Occitània, simbolitzant potser que la Vall es al cor d'Occitània i que Occitània está al cor dels aranesos i de tots els catalans. Lo 2 de gèr de 1998 lo president deu govèrn espanhòu que visitè la Vath d'Aran. A la recepcion que's vedò a ua banèra qui ei la adoptada definitivament preu Conselh Generau. Que la vedom de plan a la television. Aquera banèra que muisha l'escut de la Val d'Aran (ont son las quoate barras catalanas) au còr de la banèra arroia d'Occitania, simbolisant lhèu que la Val ei au còr d'Occitania e qu'Occitania està au còr deus aranés e de tots los catalans.

Ratio 2:3.

Eth 2 de gèr de 1998 eth president deth govèrn espanhóu visitèc era Val d'Aran. Ena recepcion se vedec un drapèu que ei eth que definitiuament a adoptat eth Conselh Generau. Se podec veir perfèctament enes imatges de television. Aguest drapèu met er escut dera Val d'Aran (a on i son es barres catalanes) en cor dera bandera vermelha d'Occitània, en tot simbolisar dilhèu qu'era Val eu eth còr d'Occitània e qu'Occitània ei en còr des aranesi e de totis es catalans*****.

Ratio 2:3.


NOTES 
* Aquesta bandera va esser oficialment proposada peró desestimada.
** Aquesta bandera va usar-se a títol individual, potser per manca aleshores d'una bandera autèntica. 
*** No va esser utilitzada per el Conselh Generau, si de cas per algú a títol individual. 
**** Proposta no oficial, que no va arrivar a discutir-se al sí de la coalició. 
*****La bandera va esser aprobada en sessió plenària del Conselh Generau d'Aran l'11 d'octubre de 1993.

Bibliografia:

a) Nombroses obres de caràcter general.

b) Origenes del reino de Pamplona. Su vinculación con el Valle del Ebro (C. Sanchez Albornoz)

c) Historia de Navarra (J. del Burgo)

d) La guerra civil catalana del segle XV (S. Sobreques y J. Sobreques)

e) El proces de formació nacional de Catalunya (J. M. Salrach)

f) Le Temps des principautés (Jean Favier)

g) Histoire des Goths (Jordanès)

h) Les comtes de Toulouse (Jean Luc Dejean)

i) Histoire générale du Languedoc

j) Francia, la corona de Aragón y la frontera Pirenaica (J. Reglà Campistol)

k) Tractado general de heraldica (Manuel Bassa)

l) Vademecum heraldico (Vicente de Cadenas)

ll) Diccionari general d'heraldica (Armand de Fluvia)


Version catalana 

L'ESCUT DE LA VAL D'ARAN

Es mencionen moltes vegades les "armes" de la Val d'Aran. El 1613, 1753, 1793, 1921, i sempre es diu que són les quatre barres (símbol de la pertinença a la corona catalana) amb corona reial (simbol de pertinença al reial patrimoni). Aquesta corona va tenir diverses formes al llarg dels anys. Desprès de l'instauració de la dinastía borbònica per els soldats francesos la corona passa a ser la de la Casa de Borbó. La forma de l'escut es anomeda "forma aragonesa", "escut espanyol", "Quadrilong iberic" i "escut francès". L'origen de la clau es incert. Moltes vegades els reis anomenen a la Val "la clau del nostre reialme" o frases similars; també el francesos pensen igual. En el segle XIX alguns pobles de la Val adoptaren la clau pels seus escuts (entre ells Vielha). Però la clau podría derivar no sols de la posició estratègica del territori, sinó també de l´ armari de les sis claus, un armari on es guardaven els documents i bens del govern de la Val, i del qui hi havia sis claus, un per cada terç (cada terç tenía una clau). 

La llei del Parlament de Catalunya 16/1990 d'autogovern, establí que la Val d'Aran podría recobrar el seu escut tradicional. Com que el tradicional era coincident amb el de Catalunya no va poder ésser legalitzat. Va ser llavors quan es va introduïr la clau, partint l'escut per la meitat. La clau, porta una creu al dentat (que simbolitza el paper de l'església a la Val). 

L'escut es definit com escut tallat, el primer camp de plata, una clau en faixa, de sable; el segón camp, d'or, quatre pals de gules; sobre el tot corona reial catalano-aragonesa del segle XIV. 

Version occitana per J.-F. Blanc 

L'ESCUT DE LA VATH D'ARAN

Que's mentav mei d'un còp las "armas" de la Vath d'Aran. En 1613, 1753, 1793, 1921 e tostemps que's ditz qui son las quoate barras (simbòl de l'apartenénica a la corona catalana) dab corona reiau (simbol de au patrimòni reiau). Aquera corona que tiengó mei d'ua fòrma au long deu temps. Après l'instauracion de la dinastia dels Barbons per los soldats francés qu'estó la de la casa de Barbon. La forma de l'escut qu'ei dita "forma aragonesa", "escut espanhòl", "Quoadrilong iberic" e "escut francés". L'origina de la clau qu'ei incertana. Mei d'un còp los reis qu'aperèn a la Vath "la clau deu noste reiaume" o digon frasas similars. Los francés tanben que pénsan çò medish. Au sègle XIX quauques vilatges de la Vath qu'adoptèn la clau entaus sos escuts (enter eths Vielha). Mes la clau poderé derivar non solament de la posicion estrategica deu territòri, mes tanben de l'armari de las sheis claus, un cabinet ont se guoardàvan los documents e bens deu govèrn de la Vath e deu que i avèva sheis claus, ua per cada terçon (cada terçon qu'avèva ua clau). 

La lei deu Parlament de Catalonha 16/1990 d'autogovèrn, establigó que la Vath d'Aran poderé recobrar lo son escut tradicionau. Com aqueth escut tradicionau èra lo medish que Catalonha ne podó pas estar legalisat. lavètz que van hornir la clau qui copava l'escut per la mitat. La clau que porta ua crotz qui simbolisa lo ròlle de la glèisa en la Vath. 

L'escut que's defineish com talhat, au purmèr camp d'argent dab ua clau en faisha de sable ; au dusau d'aur, aus quoate paus de gulas ; capsús ua corona reiau catalano-aragonesa deu sègle XIV. 

 

ISSN 2117-9166
Darrièra modificacion lo 14 d'octobre de 1998.