-¿Com sorgí la idea de formar el grup?
Pepe:    Va sorgir entre Alberto i jo, primerament en una acampada, després       jo vaig aprendre a tocar la guitarra i Pedro escoltà a "Iron Maiden" i decidí que la seva vida era el baix -es riuen tots davant el dubte de si la paraula està ben dita-.
Alberto: No! de debò, fa dos anys pensàrem a constituir el grup, i érem Pepe, Jordi i jo. Per la meva part, encara no m’havia comprat la bateria i Pepe acabava de començar a tocar la guitarra…
Pedro: … I jo! Un dia vaig  "pillar" un disc d’Iron Maiden i decidí que el meu futur era tocar cançons d’aquest grup i… com aquests tios tenien un grup…
Jordi:      Jo coneixia la gent aquesta -a Pepe i a Pito del grup de música- i em digueren que si volia tocar en el grup, al principi tenia un poc de por perquè eren molt lletjos!!!… al final acceptí.
Pedro:   No, no!!! jo me’n recorde que quan et diguérem que teníem un grup i volíem que  tocares amb nosaltres no volies perquè el teu anterior grup havia acabat amb mal rotllo… I nosaltres et diguérem que vingueres i si t’agradava el rotllo et quedares i al final ens vas dir "¡ Aquest és el meu rotllo!"

-¿Us considereu un grup seriós?
Alberto: Jo crec que sí perquè jo ja tinc 18 anys i aquests tios 17…
Jordi:     ¡Oh! Això és molt important!! -tots riuen-.
Alberto: No, de debò!! Que som més o menys joves i ens ho prenem seriosament encara que hi ha els estudis per davant però ho sabem compaginar.
Pedro:   (es riu) A més jo pense que també és important que ens agrade la mateixa música…
Jordi:     ¡NO!
Perdo:   Si tio!! Perquè a mi encara que m’agrade Camela, en la meva sang està el heavy metal apoteòsic!!
Pepe:    A més el millor és que som molt amics. Alberto i a Pito sempre han segut els meus millors amics, i després amb Jordi, que encara que arribà més tard hi ha bon rotllo. Encara que primer ens pareixia molt lleig!!! -tots riuen-.

-¿Teniu cançons pròpies?
Alberto: Ara que parle Jordi.
Jordi:     Em… si, en un principi començàrem a fer versions però també tenim cançons pròpies que ens agraden més que les versions que tenim. Ara toquem quatre però en tenim més que considerem que encara no estem preparats per a tocar-les.

-¿Us resulta molt difícil composar-les?
Pedro:    Això depèn, jo en ma casa no dic: << vaig a composar una cançó >> sinó que comence a tocar el baix; si se m’acudeix alguna cosa coherent tracte de fer una cançó a partir d’això.
Pepe:      A mi se m’acudeix en la dutxa i sempre isc tot xopat i em constipe!!!
Alberto: El que és un poc més "xungo" és muntar les cançons perquè ensenyar-ho a la resta del grup és molt difícil.
Pepe:      A més no tenim ni p… idea de partitures… és més difícil que per altres grups. ¡¡Però nosaltres tenim més estrella!!

-¿Considereu el grup una manera d’entretindre-vos o és alguna cosa més?
Pepe:     Sí, és molt més, és una manera de fer-nos palles!!
Tots:      Ala!! Sols palles mentals!!
Pedro:   És una manera d’expressar allò que sentim, és a dir, per exemple ens agraden les dones ¿no?, doncs jo m’invente un << Riff >> i comence…

-¿D’on sorgí el nom HADES?
Tots:      Riuen
Pepe:     Se li va acudir a Pedro, l’any passat en una classe del nostre amat mestre de llatí Ximo! Abans teníem un nom molt més fastigós "Deus del metall"!! -tots riuen a carcallades-
Alberto: "Orgasme col·lectiu" també!
Pedro:     I a Pepe se li va acudir també un nom súper cutre: "Los Pililex"!! Déu meu!!
Pepe:     Però el primer nom de tots va ser "Caga’t" i el seu single seria "en les bragues"!!
 -tots riuen-

 -Considereu que l’aspecte influeix per tenir èxit?
Jordi: Jo pense que en la nostra música no, però potser, en altres estils si. Però… El fet que nosaltres portem el cabell llarg, doncs no influeix perquè abans de conèixer-nos ja el dúiem així.
Alberto: El que passa és que la majoria dels grups heavy i de tot, sempre s’identifiquen en la manera de vestir i de ser, i és normal que la majoria dels grups de pop, rock, del que siguen, van d’acord amb la seva música, nosaltres anem així perquè ens agrada i ens hi sentim identificats.

 -Ja heu fet un concert, ¿què hi sentireu aquell dia?
Pedro: Jo el primer que vaig sentir va ser un constipat increïble perquè em vaig alçar aquell dia amb 40 i escaig de febre.
Alberto: Ala!! Però si amb 41 ja estàs quasi mort!!
Pedro: Bé, val… doncs amb 40 més o menys.
Pepe: ¡¡53!!
Pedro: (es riu)… Quan començà el concert no creia que el poguera acabar i a meitat em pensava que se m’havia passat però no!! Quan acabà el concert vaig començar a tossir com m’agüela i vaig dir "Ai que em muir" però va ser el millor que vaig sentir en ma vida.
Pepe: Va ser la millor experiència de la meva vida, tocar el que m’agrada amb la meva gent, a més aquell dia vaig rebre una carta d’un amic meu que està als E.E.U.U.
Jordi:     Per a mi va ser la canya,… de picanya, com un orgasme!
Alberto: Al principi ens ho vam haver de currrar i assetjar els dies d’abans d’exàmens i tot, haguérem de carregar els aparells…
Pepe:      I Jordi es carregà una corda de la guitarra de tant afinar-la!!
Alberto: Però després va ser començar a tocar i la resposta de la gent tant de l’institut com de fora va ser genial!! La resposta de la gent va ser increïble!!
Pedro:    "Com un toro"

-¿Cada quan assetgeu? ¿Els assajos us lleven molt de temps per a l’estudi?
Jordi:   Assagem cada divendres i això no ens lleva temps per a l’estudi, però els dimecres a l’hora d’activitats extraescolars a les 12:30, per una cosa o altra mai estem tots.

-¿Quines són les vostres influències?
Tots:      Ohhhh!!!
Pepe:     "Iron Maiden", principal i exclusivament!!, després "Blind Guardian", però no ho és molt, i "Helloween" i els estils són "speed metal", principalment, "heavy metal" tradicional, "trash metal", casualment.

 -Sols porteu dos anys tocant i ja heu tingut dos cantants, Per què tant de canvi?
Alberto: Primer estigué Jose Miguel que des de fa un mes no assaja amb nosaltres i ara hem pillat a Jimmy que és un tio de l’institut que està responent súper bé, s’ho està currant i a més és amic nostre i encara que li agrade el Jazz i toque el saxo s’està entregant molt.
Pedro: A més, és el que buscàvem perquè l’altre cantant ho feia bé però no s’ho prenia seriosament, no s’ho currava gens.
Jordi:  A més és important que ell també s’ho curre perquè la veu és com qualsevol altre instrument, i si no es treballa…
Pedro: A més la veu és molt important, perquè quan tu escoltes música, la veu és el que més recordes.

 -Individualment, quant de temps fa que toqueu?
Alberto: Jo duc… un any i un poc més tocant la bateria perquè en formar el grup no me la podia comprar, perquè si no teníem lloc on tocar, no tenia on clavar-la.
Pedro:  Jo crec que duc… dos anys i una mica més.
Pepe: (a Pedro) Dus dos anys…
Pedro: Segur?, però si tu en dus tres…?
Pepe: Jo duc… dos anys i quatre mesos i el "capullo" que ha parlat abans en du dos!!
Jordi: Jo comencí a tocar…
Pedro: Als cinc anys!!
Jordi: (riu) no, als tretze anys, així que en porte tres, sóc el més "güelo"

-¿Després de l’institut què penseu fer?
Alberto: Jo vull estudiar psicologia a la universitat o bé història… també volia fer comunicació audiovisual però no crec que m’arribe la nota…
Pedro:    A mi m’agradaria estudiar filosofia encara que no tinga moltes eixides… però és el que més m’ompli.
Pepe:      Jo voldria estudiar moltes coses però estudiaré enginyeria química. En realitat em suïcidaré quan acabe l’institut… (Nota de la censura: "ja, ja, no et deixarem els amics").
Jordi:     Jo vull estudiar econòmiques o ciències polítiques…
Pepe:      Però digues el motiu: per enderrocar el capitalisme, per acabar amb ell!!
Jordi:     Doncs, sí, aquest és el motiu.

- I ja per acabar: ¿Confieu en el vostre èxit?
Alberto: Jo l’èxit el veig secundari, crec que si seguim tocant així, i enregistrem maquetes i la gent ens coneix, bé; però si no, jo cada vegada em córrec més als assajos…
Pedro:    Per a mi el major èxit que podem obtenir és el d’enregistrar una maqueta que agrade a quatre matats i sobretot a nosaltres.
Pepe:     Per a mi hi ha dos tipus d’èxit, el nostre, el personal i el de la gent que ens escolta. El de la gent que ens escolta és secundari per a mi, el principal èxit i el que vull tenir és per a nosaltres; cada vegada ens compenetrem més i m’emocione més tocant amb la resta del grup: L’èxit al que aspire és el de donar concerts i que la gent, qui siga, ens escolte. No em fa falta fer-me milionari.
Jordi:    Jo també crec que el principal èxit és fer la música que ens agrade. I al que podem aspirar és tocar en bars entre amics i si pots financiar-te el tocar, millor, perquè pots seguir tocant i passant-ho bé que és l’important.

Ací els vaig deixar debatent molt efusivament sobre la duresa i llargària dels seus aparells reproductors.
Això si, ja tenim la primera entrevista en exclusiva del grup HADES, sols cal esperar que siguen famosos per vendre-la a la "HOLA" -és broma.