• Catalunya té el trist rècord entre els països més avançats del món, de ser la nació -o regió, en terminologia geopolítica- que aporta més a la redistribució de la renda a nivell territorial al seu Estat.
  

• Diverses dades ho corroboren, però la més significativa és que el 10.4% del PIB català, de l’any 1994, és va perdre per la balança fiscal favorable a l’Estat central.
  

• En dades de 1994, i en termes per càpita, Catalunya rebia el 80% del que havia pagat, mentre la mitjana de la resta de l’estat es situava en un índex del 120%.
  

• Ser català, ser ciutadà de Catalunya, vol dir pagar molt més i rebre molt menys.
  

• Nombrosos són els estudis realitzats a Catalunya sobre el tema de la balança fiscal :
   

  R. Trias Fargas	(1962)
  J. Ros Hombravella i E. Gasch	(1968-1973)
  A.Castells i M. Parellada	(1983)
  M. Colldeforns	(1991)

  
   
• També són abundants aquells estudis fets a Catalunya sobre la balança comercial entre Catalunya i Espanya, entre els que destaca, entre d'altres, el d'en J. Sardà.

• Aquest interès català contrasta amb l’apatia i el desinterès espanyol sobre el tema, sobre els fluxos regionals i les conseqüències de les respectives balances fiscals i comercials. El seu centralisme, la concepció unitària del seu Estat, incideix en el poc interès per conèixer, encara que sigui des d’una òptica acadèmica, la realitat econòmica, fiscal i comercial de l’Estat. Amagar la realitat, tapar els fets, manipular o silenciar els estudis d’altres, que no són els seus, sembla ser el que orienta les seves actuacions.

• el 15.9 %   del total de la població de l’Estat
  
• el 20.5 %   del Valor Afegit
  
• el 22 %    de la base imposable de l’IRPF
  
• el 20 %    de la recaptació total de l’IVA
  
• el 18 %    dels ingressos totals en impostos especials
  
• el 22 %    de la pressió fiscal total
  

• De mitjana, Catalunya aporta 5 punts % de més, de la seva riquesa a la hisenda de l’Estat central.
  

• Acumulació de més deute de la Generalitat per culpa del mal finançament. Catalunya té el 25% del deute total autonòmic.

• Es calcula que Catalunya té acumulat un deute històric d'1.2 bilions de pessetes pel que fa a inversions públiques de l’Estat -discriminació històrica en inversions públiques-.

• El saldo de la balança fiscal -sense comptar la Seguretat Social- dels darrers set anys, significa una mitjana de sagnia, d’espoli per a Catalunya, d'1.1 bilions anuals.

• Efectes extremadament negatius per als ciutadans de Catalunya i per a la seva economia.

• Efectes negatius als que ens hem hagut d’acostumar, i que per la seva persistència, són de caràcter no ja conjuntural sinó plenament estructural.

• És cert que el dèficit fiscal ha anat acompanyat d’un superàvit en la balança comercial, però són cada vegada més els economistes que defensen el separar les dues balances. Més encara en l’actual realitat de Mercat Únic dins l’Unió Europea, on les balances comercials es fonamenten en la competitivitat i la logística i, cada vegada menys, en la protecció interior dels mercats estatals, mecanisme propi d’etapes històriques ja superades.

• És clar que el superàvit comercial català respecte a Espanya es produeix pel nostre esforç, gairebé tenacitat, en un mon cada vegada més competitiu. I que si aquest es produeix, encara té més mèrit, ja que és gràcies, exclusivament, al sector privat i no a les subvencions o al suport de les inversions públiques.

• Catalunya és vista a la resta d’Espanya com la gran beneficiada de l’estat de les autonomies, perquè a pesar de patir aquest espoli, som capaços de mantenir unes taxes elevades de creixement. Això està mal vist per el 85 % dels espanyols i som rebutjats pel 14 % dels mateixos que es declaren obertament anticatalans.

• Què pot justificar que un català no rebi el mateix que un espanyol contravenint l'article 9 de la Constitució, en nom de la solidaritat ?. En aquest cas no existeix solidaritat sinó simplement espoli. No existeix solidaritat quan qui la imposa i regula és només una de les parts.

• La inversió pública és un component de la balança fiscal, però no l’única. Hem de recordar que quan aquí es parla d’inversió ens referim a les despeses de capital que crea infrastructures, instal·lacions, nous serveis, etc...
   
• Catalunya té una infradotació de capital públic, per exemple:

• Inversions a l’Àrea Metropolitana de Barcelona:

• Inversions a Catalunya sense l’Àrea Metropolitana:

• Inversions MOPTMA 1983-1994. Mitjana en pts. per habitant
  (Conjunt de CCAA = 100)

• De 19 trams d’autopistes i túnels de peatge a tot l’Estat Espanyol, 8 transcorren íntegrament a Catalunya i 2 en una part del seu traçat.

• Catalunya a l’any 1995, disposava de 619 km d’autopistes. El 82’5 % d’aquestes de peatge.

• Els catalans, per tant, paguem el 72 % de les autopistes de l’Estat.
  

  Catalunya	932 Km autopistes	706 Km peatge
  Andalusia	+ 1000 km. autopistes	93 Km peatge (Sevilla-Cádiz)
  Madrid	+ 500 km autopistes	12 Km peatge (Port Guadarrama)

  
  
• La implantació massiva del peatge a les principals vies catalanes significa una discriminació pel lloc de residència.

• Els terminis de rescabalament a les empreses concessionàries s’eternitzen.

• La reducció de l’IVA dels peatges és un pedaç, no la solució.

1. Quin altre estat d’Europa permet que el cost de les principals vies de comunicació, vagi a càrrec, exclusivament, dels ciutadans d’una part del territori (Catalunya) ?

2. Per què no s’aplica el criteri de redistribució territorial, com passa a Europa, aplicant peatges arreu del territori espanyol i no només a una part ?

3. Quin estat europeu permetria que una ciutat (Madrid) no pagués cap peatge d’accés o sortida, i en canvi una altra (Barcelona) no tingui cap via d’accés gratuïta ?

4. I per què, els catalans, hem de pagar amb els nostres impostos la gratuïtat de les autovies de Madrid, Andalusia o Extremadura ?

• A Catalunya el preu de l’aigua es molt més car perquè el cost del servei va a càrrec de la Generalitat, Ajuntaments i sobretot dels usuaris, mentre que a l’Estat espanyol les obres d’infrastructura de l’aigua, captació, distribució o sanejament van principalment a càrrec dels pressupostos generals -que paguem entre tots-.

• Aquí els impostos, de mitjana, tripliquen el cost de l’aigua
  (sanejament, cànon d’obres hidràuliques...)

Existeixen molts altres serveis el cost final dels quals és superior a Catalunya que a la resta de l’Estat:

• L’ELECTRICITAT, on a més hem perdut sobirania ja que Endesa domina Fecsa i Enher, també es situa molt per sobre la mitjana europea.

• L’ENSENYAMENT. S’ha de recordar que Catalunya, a diferència de la resta de l’Estat, ha decidit aplicar la LOGSE assumint les despeses per les noves infrastructures.
  Quan la resta de l’Estat decideixi aplicar la LOGSE, qui assegura que els catalans, via fiscal, no finançarem la construcció o adaptació dels centres escolars de fora de Catalunya?

• De les dades del període 1988-1991, s’arriba a la conclusió que Catalunya és un contribuent net a la hisenda comunitària.

• De cada 100 ptes per any i habitant que Catalunya aporta a la Unió Europea (UE), aquesta només ens en retorna entre 56 i 64.

• La contribució de Catalana per càpita és inferior a Alemanya, però superior a països potents com França, Regne Unit o Holanda.

• A Catalunya, els fons comunitaris (FEDER, FSE, FEOGA, Fons Cohesió) per càpita en el període 1986-1993 totalitzen 38.875 pts/hab, quantitat molt inferior a la mitjana espanyola, que és de 92.905 pts/hab.

• Catalunya ha rebut només el 6,47 % dels fons comunitaris del total que ha rebut l’Estat espanyol en el tram 1986-1993.

• Com que a Catalunya tenim una renda mitjana superior al 75 % de la mitjana europea, quedem fora dels fons de cohesió OBJECTIU 1 d’Europa.

• Per al nou període 1994-1999, dels fons estructurals, iniciatives i programes comunitaris obtindrem uns recursos del mateix ordre, un 6%.

• Els ciutadans catalans i Catalunya, són castigats per Espanya i, a través d’aquesta, per Europa.
  No existeix una coordinació entre les polítiques de redistribució regional a nivell d’Estat i a nivell europeu que equilibrin aquestes diferències.

La solidaritat interterritorial, i també internacional, es defineix com l’esforç de les regions/nacions més riques envers les més pobres perquè aquestes puguin créixer econòmicament.

• Pregunta: S’ha consultat la societat catalana perquè de forma voluntària aporti el 10,4% del seu PIB a Madrid, i que ells reparteixin, segons els seu únic criteri, els nostres recursos ?
  Resposta: De la lectura de les dues lleis superiors, Constitució i Estatut, no es pot deduir l’aval legal suficient per al saqueig de Catalunya.

• Pregunta: Què representa aquest drenatge constant per a la societat catalana i la seva economia ?
  Resposta: Catalunya és quatre vegades solidària: paga més, rep menys, té un finançament inferior a la mitjana i és contribuent net a Europa.

• A més, l’Estat espanyol es nega a publicar (fins i tot amb una proposta de resolució aprovada pel Congrés dels Diputats en aquest sentit), el que recapta i gasta a Catalunya.

• Pregunta: La redistribució que fa l’Estat amb els diners dels catalans, aporta progrés a les regions més pobres ?
  Resposta: Aquesta és la pregunta que es fan molts tècnics de Brussel·les després de comprovar l’evolució de les magnituds econòmiques de moltes regions subsidiàries d’Europa.

• A l’Estat espanyol la redistribució territorial o solidaritat s’ha realitzat a partir de dues eines d’inversió:
  

  Fons de Compensació Interterritorial (FCI)	- estatal -
  Fons de Desenvolupament Regional (FEDER)	- europeu -

  
  

• Període 1980-1991:   (% sobre el total)

  Catalunya	3,5 %	Andalusia	22 %
  PaísValencià	13 %	Galícia	23 %

  
  

• La solidaritat no pot ser l’excusa per viure del subsidi.

• La riquesa que generen les regions dinàmiques de l’Eix Mediterrani no pot veure’s permanentment gravada per pagar el "PER" o les inversions improductives de l’Espanya Meridional.

• La subvenció permanent no és solidaritat.

• En democràcia i estant l’Estat espanyol dins la UE, a l'interior de la qual hi ha absoluta llibertat per al transport de mercaderies i capitals, el superàvit comercial no pot servir de justificació per al dèficit fiscal.

• La competitivitat de la producció catalana ha sabut mantenir i, fins i tot, millorar la seva posició de venda a Espanya, malgrat l’entrada al Mercat Comú de la UE.
  L’Estat espanyol, les empreses espanyoles i els ciutadans en general no compren productes catalans per solidaritat estatal. Lògicament, compren els nostres productes perquè són competitius i per logística.

• També, hem d’assenyalar que Espanya cada cop ven més a Catalunya, d’aquesta manera, en el període de temps 1987-1994, aquestes vendes han augmentat en un 13,2 %.

• El saldo de la balança comercial amb l’Estat salva, doncs, la balança de pagaments. Però hem de recordar que la balança fiscal representa un 10,4 % del nostre PIB, per la qual cosa el creixement econòmic de Catalunya es veu molt limitat i condicionat negativament.

• L’insigne economista J.Sardà Deixeus deia que tenim dues mancances importantíssimes en la nostra economia: el dèficit fiscal de Catalunya i l’especial estructura del sistema financer català.

• El sistema bancari català ha desaparegut en la seva totalitat a excepció únicament del Banc de Sabadell i es veu accentuat per la preeminència absoluta de les caixes respecte els bancs.

• Les caixes han prioritzat històricament el negoci segur, a voltes especulatiu, i cap el deute públic -amb la qual cosa tornem a finançar, una vegada més, l’Estat-.

• Entre les deu caixes catalanes disposen d’un total d’11 bilions 163 mil milions (1996). Però mentre són capaces de captar el 68.8% de l’estalvi, la seva participació en el total del crèdit és únicament del 48.6%.

• Si comparem la participació en empreses amb seu a Madrid o Barcelona (1996), el valor de les primeres és de 2 bilions 681 mil milions, mentre que el valor de les segones és de 276 mil milions únicament.

• Amb la desaparició física de la dictadura franquista i en el marc de la Transició Política, davant la impossibilitat de la Ruptura Democràtica, s’ha d’afirmar que un dels principals errors que vàren cometre els partits catalans majoritaris, va ser el fet d’acceptar el model de finançament del “café para todos”.

• Un sistema de finançament que no era el que contemplava el nostre Estatut d’Autonomia, orientat en una perspectiva de bilateralitat.

• Les crítiques de sectors socials i polítics al sistema de finançament també es manifestaren dins el Govern de la Generalitat i el Conseller Trias Fargas fou separat de les responsabilitats de govern (1983).

• Ara, conscients d’aquell error històric, la voluntat majoritària, no ja d’amplis sectors socials i econòmics, sinó també polítics, comença a prioritzar l’objectiu d’assolir la bilateralitat fiscal entre Catalunya i l’Estat.

• 1979: Aprovació de l’Estatut i constitució de la Comissió Mixta Paritària entre l’Estat i la Generalitat.
  Es fixa un termini de 6 anys per a establir definitivament el sistema de finançament.

• 1980: Aprovació de la “Ley Orgànica de Financiación de las Comunicades Autónomas” -LOFCA-.

• 1982: Acord en la Comissió Mixta de Valoracions perquè els serveis transferits siguin finançats sobre la base de valorar els serveis que continuaven en mans de l’Estat (iniciativa legislativa que restà sense efecte per la victòria electoral de PSOE).

• 1983: Ramon Trias Fargas és separat de la Conselleria d’Hisenda del Govern de la Generalitat, per la seva oposició a la valoració dels Traspassos.

• 1985: Negociacions per a establir el Sistema Definitiu.
  Comença a prendre protagonisme el “Consejo de Política Financiera y Fiscal”.

• 1987-1991: Primer quinquenni del nou mètode de finançament.

• 1992-1996: Pacte PSOE-CiU per a la cessió del 15% de l’IRPF sense capacitat normativa.

• 1995: Acord Pujol-Colom pel qual es crea al Parlament la Comissió d’Estudis sobre el Concert Econòmic com a via per a l’adequat finançament de l’Autonomia de Catalunya.
  

  Llibre Blanc sobre el finançament de les CC.AA.

• 1997-2001: Pacte PP-CiU per la cessió del 30% de l’IRPF sense topalls, a més de disposar de la capacitat normativa sobre aquest percentatge.
  

  CiU afirma que pel 2001 caldrà un sistema de finançament específic per Catalunya.

  El PSC-PSOE reconeix, per primera vegada, la “discriminació” que pateixen els ciutadans de Catalunya.

  IC s’afegeix al PI, ERC i CiU en la demanda d’un Pacte Fiscal propi per Catalunya.

  El Parlament de Catalunya aprova propostes que expressen la voluntat d’optar per un canvi radical del sistema de finançament.

  A proposta del Partit per la Independència (PI) s’acorda començar les negociacions per a gestionar la recaptació dels impostos especials -matriculació, tabac, hidrocarburs- i a plantejar que els pressupostos de l’Estat incorporin inversions a Catalunya que totalitzin el 16%, equivalent a la nostra població.

1. CONVENI TRIBUTARI PROPI que asseguri la bilateralitat, la suficiència financera i la sobirania fiscal.

2. OBTENCIÓ DELS IMPOSTOS ESPECIALS per tal d’assolir la gestió i la recaptació dels impostos sobre el tabac, carburants, matriculació i l’alcohol.

3. INVERSIÓ PÚBLICA DE L’ESTAT A CATALUNYA EQUIVALENT A LA POBLACIÓ, xifrada en un 15.9% anyal del total, en concordança amb la població total de Catalunya respecte al total de l’Estat.

4. REDISTRIBUCIÓ EQUITATIVA DELS PEATGES PER A TOTES LES COMUNITATS AUTÒNOMES.

5. COMPENSACIÓ DELS FONS ESTRUCTURALS EUROPEUS AMB ELS FONS DE COOPERACIÓ INTERTERRITORIALS (FCI) DE L'ESTAT.
   El contingent i el posterior repartiment del FCI ha d’anar en funció de l’evolució i les previsions dels Fons i altres iniciatives europees de cohesió regional.

6. CESSIÓ DE L’IMPOST SOBRE EL VALOR AFEGIT (IVA) EN FASE MINORISTA, per tal que la corresponsabilització fiscal de les Autonomies no es concentri només en impostos directes sinó en els indirectes.

7. CREACIÓ DE L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA DE CATALUNYA.

8. OBLIGATORIETAT PER PART DE L’ESTAT DE PUBLICAR LES DADES I LES ESTADÍSTIQUES TERRITORIALITZADES D’INGRESSOS I DESPESES.

9. TRANSFERÈNCIA DE LA GESTIÓ DE LA TRESORERIA DE LA SEGURETAT SOCIAL, per a complementar el traspàs de les polítiques actives de l’INEM.

10. ACTIVACIÓ D’UNA CAMPANYA EXPLICATIVA DE L’ESPOLI FISCAL DE CATALUNYA I DE LA CONVENIÈNCIA D’OPTAR PER UN CONVENI TRIBUTARI PROPI.