Proposta de notació estàndard
per a l'acordió diatònic

(pÓgina 2 de 3)

Carles Belda, Josep Maria Mayol, Cati Plana, Daniel Violant



Quines condicions hauria de complir un sistema de notació?

  1. Ha de ser el més senzilla possible, és a dir, que no faci servir més signes dels que són absolutament necessaris. D'aquesta manera es facilita la lectura de les partitures, cosa fonamental no només per a la gent que s'inicia en l'instrument sinó per a tothom que pretén llegir i interpretar una peça. I a l'hora d'escriure, l'economia de signes evita acabar creant partitures atapeïdes o confuses.

  2. També ha de ser intuïtiva: els signes utilitzats han de ser fàcils de recordar, tant pel que fa a la seva forma com al seu significat.

  3. Ha de tendir a ser completa; en altres paraules, ha de permetre representar per escrit els procediments interpretatius de l'instrument. Aquest objectiu és difícil d'assolir, tenint en compte que la tècnica de l'acordió està en constant desenvolupament. Per això creiem que la base de la notació ha de ser allò que podríem anomenar tècnica estàndard, deixant oberta la possibilitat d'anotar nous recursos interpretatius.

  4. Ha de ser polivalent, de manera que pugui satisfer les necessitats dels diversos tipus d'usuaris. Així, hauria de ser tan adequada per anotar una peça senzilla adreçada a un principiant com per transcriure la interpretació exacta d'un vell acordionista amb finalitat etnomusicològica, o per escriure noves composicions que facin ús de tots els recursos de l'instrument.

  5. En relació amb l'apartat anterior, la notació ha de ser elàstica, és a dir, ha de permetre que cadascú utilitzi només els elements que necessiti segons la finalitat que tingui la partitura. Per exemple, a un acordionista experimentat que hagi de tocar una peça senzilla potser li serà suficient escriure la melodia amb el xifrat dels acords al damunt i algun canvi de manxa problemàtic, sense haver d'incorporar la digitació de cada nota. Però si el mateix acordionista vol passar als seus alumnes una peça que presenti complicacions a les dues mans, aleshores li serà imprescindible incorporar més elements.

  6. Ha de procurar ser comprensible per a qualsevol músic, sigui o no acordionista. Això implica que s'haurà de basar al màxim en la notació musical estàndard en pentagrama. Aquesta, a més de ser la utilitzada per a la majoria d'instruments, té com a avantatge definitiu el fet que posseeix un conjunt molt complet de signes musicals ja consagrats per l'ús.

  7. Cal que estigui basada en un tipus d'acordió concret que s'adopti com a estàndard, tant pel que fa a l'afinació com a la disposició de les notes, cosa que facilitarà l'aprenentatge de l'instrument i la interpretació. Però això no vol dir que no es puguin utilitzar acordions amb afinacions diferents. En aquests casos creiem que caldrà tractar-los com a instruments transpositors, seguint l'exemple del tible, la tenora, el clarinet, el saxofon... Això comporta l'avantatge evident de no haver d'aprendre a tocar el diatònic en diverses afinacions.

  8. Ha de ser oberta, és a dir, les solucions adoptades no haurien de limitar la possibilitat d'ampliar o variar l'acordió -amb més/menys rengleres a la mà dreta, més/menys baixos a la mà esquerra, registres...-.

  9. I per acabar, ha de ser fàcil d'escriure, tant a mà com per mitjà dels programes informàtics més usuals.