Proposta de notació estàndard
per a l'acordió diatònic

(pÓgina 3 de 3)

Carles Belda, Josep Maria Mayol, Cati Plana, Daniel Violant



Proposta de notació estàndard

TIPUS D'ACORDIÓ EN QUÈ ES BASA LA NOTACIÓ

A nivell d'escriptura, el sistema de notació que proposem es basa en un tipus concret d'acordió. Es tracta de l'acordió diatònic en Sol/Do (G/C), amb dues rengleres i vint-i-un botons a la mà dreta, i vuit botons a la mà esquerra. La disposició de notes i acords és la següent:

El fet de basar-nos en aquest tipus d'acordió implica que quan calgui utilitzar una altra afinació s'indicarà al començament del primer sistema d'aquesta manera:

En aquests casos considerarem l'acordió com a un instrument transpositor.

PAUTA D'ESCRIPTURA

Utilitzarem dos pentagrames, amb claus de sol i de fa en quarta línia respectivament, units per una clau com la que es fa servir en les partitures de piano, i amb divisòries contínues. Al pentagrama superior hi anotarem allò que es toca al teclat o botonera de mà dreta, i a l'inferior el que es toca al teclat o botonera de mà esquerra:



En els casos en què no calgui o no es vulgui especificar tot allò que es toca, aquesta pauta pot quedar reduïda a un sol pentagrama:

(vol dir: tocar només melodia)



(vol dir: tocar melodia amb acompanyament obvi)



(vol dir: tocar l'acompanyament harmònic-rítmic indicat)



NOTACIÓ DE LA MÀ DRETA

Utilitzarem la notació musical convencional, amb possibilitat de fer servir tots els signes que posseeix per indicar altures, durades, dinàmica, fraseig, tempo...

Pel que fa a les indicacions de tempo i dinàmica, les escriurem en català o italià, idioma utilitzat tradicionalment.

NOTACIÓ DE LA MÀ ESQUERRA

La mà esquerra s'encarrega de tocar els baixos i els acords, a més d'accionar la vàlvula d'aire. A continuació explicarem com anotar aquests tres elements.

1. Els baixos

Són les notes més greus de l'acordió, que actuen com a base de l'acompanyament. Els escriurem en clau de Fa dins l'àmbit que va de la nota Do 1 al Si 1 inclusivament, i amb les cues de les notes cap amunt. Aquests són els baixos de què disposa un acordió estàndard:

Cal aclarir que depenent de l'acordió que tinguem, pot ser que els baixos no sonin a l'octava en què els escrivim, sinó a la superior o inferior. A més, en l'escriptura no tindrem en compte el fet que estiguin octavats.

2. Els acords

Són agrupacions de notes de diferent nom que sonen simultàniament. Habitualment estan formats per tres notes, encara que en poden tenir més o menys. Els escriurem en clau de Fa dins l'àmbit que va de la nota Do 2 al Si 2 inclusivament, i amb les cues de les notes cap avall. Però utilitzarem una notació abreviada: representarem cada acord amb una sola nota (la seva fonamental) :

Quan es tracti d'algun d'aquests acords, els sis de l'acordió estàndard, no caldrà indicar si és major o menor. Però si disposem d'acords que no són els habituals, podem afegir sobre el pentagrama de mà esquerra el xifrat dels acords -en sistema modern- per evitar confusions:

Quan combinem baixos i acords, podrem saber què representa cada nota fixant-nos en quina octava està i en la direcció de la seva cua:

Si estem tocant baixos i acords en corxeres o semicorxeres i volem barrar-los junts, ens veurem obligats a posar totes les seves cues en la mateixa direcció. Tot i així, seguirem sabent quina nota és baix i quina acord gràcies a l'octava en què està escrita:

Amb aquests elements és possible indicar qualsevol combinació de baixos i acords que vulguem. Tot i així, de vegades pot ser convenient afegir al pentagrama de mà esquerra el xifrat de l'acord resultant per fer més clar el sentit harmònic d'un passatge. Així, podríem escriure un mateix fragment d'aquestes dues formes :

3. La vàlvula d'aire

Marcarem el moment en què s'acciona amb el signe V .Quan ens interessi indicar amb precisió el temps que cal tenir-la premuda, podem fer servir una línia horitzontal a continuació del signe:

DIGITACIÓ

Quan ens interessi indicar la digitació de qualsevol de les dues mans, és a dir, amb quin dit toquem cada botó, ho farem posant prop de la nota -a dalt, a baix o al costat, segons el criteri de cadascú- el número del dit amb què es toca, d'acord amb aquesta correspondència:

Polze
1
Índex
2
Mig
3
Anular
4
Petit
5

DIRECCIÓ DE LA MANXA

El signe que indica que la tanquem serà aquest: + . Per indicar que l'obrim, utilitzarem aquest altre: o. Quan vulguem indicar que un passatge es toca fent anar la manxa en un sol sentit -obrint o tancant- podem fer servir una línia horitzontal a continuació del signe. Col·locarem les indicacions de manxa al damunt del pentagrama de la mà dreta.

RENGLERA ON ES TOCA

Habitualment, amb les indicacions de digitació i sentit de la manxa n'hi ha prou per aclarir com cal tocar la majoria de passatges. Tot i així, quan ens interessi indicar en quina renglera cal tocar una nota ho farem posant-li a sota el signe corresponent (una lletra encerclada) d'acord amb aquesta taula, i amb possibilitat de prolongar-lo amb una línia:

Fila de Sol
G
Fila de Do
C
Files de Fa, Re... (si la fila suplementària està en una tonalitat concreta)
F, D
Fila d'alteracions (si la fila suplementària no correspon a cap tonalitat
S


ORNAMENTS

Mordent d'una nota (o apoggiatura breu)

L'indicarem amb el signe que s'utilitza a la notació musical usual:

Mordent de dues notes

A l'acordió diatònic, els mordents es realitzen molt sovint en una mateixa renglera; això fa que, depenent de la nota que s'ornamenti, el mordent resulti a una distància de segona, tercera o quarta. D'altra banda, també és possible tocar la nota d'ornament en una renglera diferent. Per això convindrà diferenciar dues situacions:

  • Quan només vulguem indicar que una nota s'ornamenta amb un mordent, sense importar amb quina nota auxiliar es faci, podem utilitzar els signes habituals de mordent superior i inferior, i (encara que pròpiament signifiquin un mordent a distància de segona).
  • Si volem especificar les notes d'ornament que desitgem, podem utilitzar la notació usual en notes petites.

Així, de les dues versions del següent fragment, la primera pot resultar ambigua, però potser es suficient si només volem indicar quines notes cal ornamentar:

Si ens interessa anotar un ornament amb precisió absoluta, la millor solució és escriure'l amb notes reals, com si formés part de la melodia:


CODA

Amb el que hem exposat fins ara queda coberta la tècnica bàsica de l'acordió diatònic -o almenys així ho creiem-. Caldrà afegir a la proposta de notació solucions que permetin anotar altres tècniques: flaps, slaps, vibrato de manxa, glissandos, percussions, registres...